domingo, 6 de marzo de 2016

Calas, Balas



Cierro los ojos – así –sin prisa
qué oscuro – tal vez lo que buscaba
y dejo de ver
un mar con agallas
que al momento se arrepiente.

Cierro los ojos – un poco más fuerte
y ahora soy yo
la que es azul y blanca
y no ese mar ajetreado,
con prisa.

Cierro los ojos –  suave, sin apretar
ya no tiemblan
y consigo bañarme en el mar
sin ni siquiera entrar
ya no llueve en la orilla,
y ahora soy yo,
la que llora brisa.



Off screen

'I ara, el soroll s’ha detingut de sobte,
Ell paga el compte, ella espera fora.
Caminen pel pont,
mentre comparteixen un cigarret.

Res ha canviat,
però el circ ja no està,
el circ ja no està.

Els tigres no poden esperar per sempre,
El circ s’ha anat, imbècil de mi,
jo que pensava que havia arribat
a conèixer-te millor.
A la merda el meu impermeable,
com les paraules que no vam poder dir
a finals de novembre,
tal és el camí.

Hotel a la nit, ells prenen el bany
de nou aquell soroll
com si fòra acer líquid
procedent del passadís.
-La cicatriu-, diu ell, -està esvaint-se tan ràpid,
estàs feta de sorra, com les dunes, crèixes per la nit-.

Al carrer s’escolten
les campanes de Kudamm.
Espere morir a un país estranger,
amb amics estranys, amics estrangers.

Un ram de margarides a les meues mans,
perduda entre els soldats,
seguisc la desfilada,
totes les cançons acaben oblidant-se,
tal és el camí.

Cabells, pell, una copa de gin,
cuixes, coll, una mena de naufragi,
cremallera, punts de sutura,
un pis que grinyola,
primer pla de la seva pupil·la,
 i ara, una habitació diferent,
una veu diferent.

Ocells reals en la finestra,
lluna diferent, soroll de canonades,
mans sobre la taula,
les ferides es netejen,
i mentres ho vuigam…
tal és el camí.'

-una cançò (o poema) de Christina Rosenvinge.